El poder de “La Caixa”

Escrit per: Abel Caldera, Berga

Publicat a: l’Accent
caixabankfaineFa uns anys, corria una petita historieta per a remarcar el poder de La Caixa en la nostra quotidianitat que, actualitzant-la a 2012, diria així: “Imaginem-nos un dia en la vida d’un ciutadà mitjà, típic i tòpic, que resideix a Barcelona o en alguna gran ciutat dels voltants. Viu en un pis o casa que va comprar a una gran immobiliària, posem pel cas que era Colonial o Metrovacesa. Es desperta al matí i es dutxa. L’aigua li subministra AGBAR i l’escalfa amb Gas Natural, amb qui potser també té l’electricitat contractada. Va al pàrquing de la cadena Saba, on hi té llogada una plaça a buscar el cotxe. Agafa el cotxe i para a una gasolinera Repsol a fer benzina. Per treballar s’ha de desplaçar alguns dies a Girona, altres a Vilafranca i baixar un cop al mes a València. Tot a través d’autopistes de peatge d’Abertis. Tant el telèfon de casa, com el de l’empresa, tant el mòbil particular com el de l’empresa, tant l’adsl de casa com el de l’empresa estan contractats amb Telefònica. I si els tingués amb una altra companyia, aquesta pagaria a Telefònica per l’ús de la xarxa. Ja sigui perquè es malfia de la seguretat social, o perquè a l’empresa li ho paguen, té una assegurança mèdica contractada amb Adeslas”.

Tots aquests serveis, absolutament tots, són copropietat, en major o menor mesura, de La Caixa. A més, aquesta persona probablement tingui un compte corrent a la Caixa, uns estalvis a la Caixa, la hipoteca a la Caixa, les assegurances de la llar, del cotxe i de vida a la Caixa… i un pla de pensions a la Caixa.

Actualment, La Caixa basa el seu model en la combinació de serveis financers als seus clients i de participació accionarial en un ventall d’empreses de serveis bàsics de tot tipus. Aquesta tipologia d’inversió permet a l’entitat fer-se amb segments de mercat pràcticament captiu, ja que es tracta de serveis d’ús freqüent, i més tenint en compte la capacitat d’influència social que té i que li permet aconseguir situacions de quasi monopoli en molts àmbits.

On aquestes prebendes es fan més evidents és en el sector de les autopistes. Tal com explicàvem a L’ACCENT 225, els beneficis nets d’Abertis, la gestora d’autopistes controlada per La Caixa i ACS era als Països Catalans de 200 milions d’euros anuals. La campanya #novullpagar va posar sobre la taula la problemàtica de les autopistes i alhora va obligar el govern de la Generalitat a desplegar una estratègia de pal i pastanaga per a combatre aquest moviment. Així, tot i les declaracions “comprensives” del govern de Mas envers la protesta, la repressió d’aquesta a través de multes de dubtosa legalitat ha estat implacable.

La Caixa també té participació directa en altres grans empreses del capitalisme espanyol com Telefónica, AGBAR o Repsol.

Presència a la privatització de la sanitat

L’entitat financera ha estat també una de les principals beneficiàries de les retallades en sanitat. La Caixa controlava, a través d’AGBAR, una part de l’asseguradora mèdica Adeslas, que la companyia d’aigües compartia amb el fons francès Malakoff Médéric, dirigit per un germà de Sarkozy. Aquesta asseguradora era la principal asseguradora mèdica tant a nivell català com a nivell estatal.

Quan a la primavera de 2010 la companyia francesa Suez va fer una OPA per fer-se amb el control del 80% de les accions d’AGBAR, la Caixa, abans de vendre la seva part, va retirar Adeslas de la tutela de la companyia d’aigües per posar-la sota el seu control directe, i va comprar la part de Malakoff Médéric. Amb aquest moviment l’entitat volia posicionar-se avantatjosament en el mercat de les assegurances en un moment en què les privatitzacions assenyalaven aquest sector com un dels sectors més puixants en plena crisi econòmica. La voluntat de La Caixa era integrar Adeslas amb SegurCaixa, l’asseguradora del grup, per tal que “les sinèrgies que s’estableixin entre les companyies permetin accedir a un univers amb més de sis milions de clients”, segons explicava en un comunicat. Mig any després, amb la victòria electoral de CiU, es va accelerar el desmantellament del sistema sanitari públic. Així, tal com informava Europa Press, el sector el 2011 al Principat augmentava en 52.000 clients i registrava el seu rècord anual de negoci.

La unió de les dues asseguradores de La Caixa va comportar la creació d’Adeslas SegurCaixa. Amb tot, una part dels hospitals i serveis mèdics propietat d’Adeslas s’atribuiren a una altra companyia, Unión Médica Regional, coparticipada per La Caixa i el fons d’inversió Goodgrow. Aquest fons gestiona el patrimoni de la família Gallardo, propietaris dels Laboratoris Almirall.

A l’aguait del que es ven la Generalitat

15caixanit

Amb l’argument de la necessitat de liquiditat immediata, la Generalitat de Catalunya ha planificat la privatització de diverses empreses públiques, entre

els quals hi figuren els dos únics peatges públics del Principat (els dels túnels del Cadí i de Vallvidrera) i la companyia Aigües Ter Llobregat, que gestiona l’abastiment d’aigua en alta a Barcelona i l’àrea metropolitana.

En tots dos casos són Abertis i AGBAR les empreses més ben situades per a guanyar el concurs de venda. Ja s’han alçat algunes veus que denuncien que aquestes privatitzacions, a banda de ser una pèrdua de patrimoni públic, suposaran malvendre’s les dues empreses. Actualment, la Generalitat estima en 400 milions d’euros el preu de venda dels peatges de l’empresa pública TABASA i en 400 milions d’euros immediats més 400 a pagar en cinquanta anys el preu de venda d’Aigües Ter Llobregat. Enfront d’això, hi ha veus crítiques que consideren que el valor de cadascuna de les empreses supera els 1.000 milions d’euros. A més, cal comptar l’impacte que la venda de TABASA pot suposar als comptes del transport públic metropolità, ja que els beneficis dels peatges anaven en part a cobrir les despeses del transport públic.

Una màquina de poder i influències

Tot aquest poder de La Caixa es cimenta en la influència que l’entitat té en àmbits polítics i socials. La transversalitat d’aquesta influència -hi ha gent de tots els colors polítics i socials- ha permès a l’entitat situar-se per damunt de les batalles polítiques.

A nivell polític, La Caixa és avui la principal entitat creditora dels partits parlamentaris. La capacitat d’endeutament d’aquests partits, tal com es mostra en el gràfic adjunt, arriba a l’extrem que l’entitat permet mesures d’impagament que no permetria a cap particular. Així, tal com figura a l’informe anual, el 2010 Unió Democràtica va deixar un impagat de 1,4 milions d’euros que l’any següent figuren com a liquidats o renegociats.

La transversalitat política de l’entitat es reflecteix en la composició dels consells d’administració de les seves diverses empreses, on figuren antics polítics com Miquel Roca, Francesc Homs, exconseller d’economia del govern Pujol entre 2001 i 2003, i Josep Delfí Guàrdia i Canela, exconseller de justícia 2001-2002 i amic personal de Duran i Lleida. A aquests cal sumar-hi el notari Juan José López Burniol, molt proper al PSC. La presència a priori més impactant és, però, la de la portaveu de Comissions Obreres a Catalunya, Dolors Llobet, que no només figura al consell d’administració de La Caixa, sinó també a la seva comissió executiva, l’òrgan de 8 persones que és el pinyol directiu de l’entitat, i a la comissió d’inversions.

A nivell mediàtic, La Caixa integra al sí del seu consell d’administració a destacades persones vinculades a dos importants grups de comunicació del país. Es tracta de Javier Godó, propietari de La Vanguardia, RAC1 i 8TV, i de Leopoldo Rodés, propietari del grup Havas que controla el diari ARA, on el seu fill, Ferran Rodés, exerceix de president.

On el poder de l’entitat es fa també molt evident és entre el que es coneix com a societat civil barcelonina. Des del Cercle d’Economia, que integra a la seva junta a alguns dels membres del consell d’administració de La Caixa, fins a Foment del Treball, on el seu antic president i actual president de la CEOE, Juan Rosell, també forma part dels organismes dirigents de La Caixa.

La influència social també s’estén al Consell de Mecenatge del Gran Teatre del Liceu i al propi FC Barcelona. En la memòria de molts hi ha la imatge de la reunió que l’aleshores candidat a la presidència blaugrana Sandro Rosell va fer a casa seva amb destacadíssims membres de la societat civil i la política barcelonina per a foragitar el laportisme del club. Entre els assistents hi figuraven l’aleshores cap de l’oposició Artur Mas, els periodistes José Antich -director de La Vanguardia- i Josep Cuní, el director general de La Caixa Josep Maria Nin, el president de Repsol Antoni Brufau i Enric Lacalle, president del Barcelona Meeting Point.

Els directius de La Caixa també tenen una presència molt destacada a la Fundació Príncep d’Astúries, que s’instituí el 2010 com a institució benèfica que servia alhora de punt de trobada dels interessos empresarials catalano-madrilenys. En el seu patronat s’hi apleguen els directius de grans empreses com Repsol, Telefonica, Abertis, ACS, Hispasat, Indra o la pròpia Caixa, en el que és una radiografia molt completa del compromís de l’alta burgesia catalana amb el capitalisme espanyol.

La història d’una entitat

deute partits caixaLes caixes d’estalvi es creen a finals del segle XIX com una forma de fomentar i canalitzar l’estalvi popular. Tenen els seus orígens en els Monts de Pietat, que era un projecte de l’associacionisme catòlic per a donar accés al diner a les classes populars.

La Caixa, tal com la coneixem avui en dia, és fruit de la fusió el 1990 de dues entitats: la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, coneguda com a Caixa de Pensions, i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, coneguda com a Caixa de Barcelona.

Aquesta darrera, la Caixa de Barcelona, fou coneguda com la caixa dels marquesos perquè al seu consell d’administració era format per nobles que feien obres de caritat. De fet, des de la seva fundació el 1844 fins el 1977 conservà aquesta estructura d’aristocràcia filantròpica. A partir de la reforma de 1977 es va modernitzar i va absorbir altres petites caixes comarcals o sectorials fins a convertir-se en la segona del Principat.

Pel que fa a la Caixa de Pensions, fou fundada el 1904 per diverses entitats civils catalanes sota l’impuls de Francesc Moragas, que era president del Foment del Treball. Els motius de la seva fundació van molt lligats a la història social del país. Moragas, juntament amb altres burgesos, estaven espantats per l’intent de vaga revolucionària de 1902 i es van adonar que o començaven a crear un cert teixit assistencial que amortís les diferències socials o . Així, aquesta entitat es convertí en un símbol de la puixant Catalunya noucentista i mantingué aquesta fama d’entitat lligada al país quan el 1939 fou l’única que respectà el valor dels dipòsits en pessetes republicanes.

Tot i així, en aquell 1939 passà a control de funcionaris franquistes, fet que s’allargà fins el 2003. El seu primer director general fou, de 1939 a 1976, Enrique Luño Peña. Aquest jerarca franquista fou també rector de la Universitat de Barcelona i procurador a corts. Des del seu càrrec de rector, una de les accions més destacades fou intentar desposseir Jaume Vicens Vives del títol de doctor i expulsar-lo de la universitat. Luño fou substituït per José Vilarasau Salat, que exercí de director general de 1976 fins a 1999, i de president des d’aquest any fins 2003. Vilarasau també provenia dels alts càrrecs del franquisme, ja que havia estat Director General Adjunt de la Compañía Telefónica Nacional de España, Director General del Tesoro y Presupuestos del Ministerio de Hacienda i Director General de CAMPSA.

Com a presidents, l’entitat tingué també destacades personalitats del règim. Un d’ells fou Miquel Mateu, alcalde franquista de Barcelona de 1939 fins a 1945. Un altre, Narcís de Carreras, un dels factòtums de la burgesia franquista catalana -fou president del Barça-, la nissaga del qual continua tenint una influència destacable en el bloc de poder barceloní. Així el seu fill és l’ideòleg de Ciutadans Francesc de Carreras, l’ideòleg de Ciutadans, mentre que el seu nebot, i fillol, és l’exministre de defensa i expresident de Caixa Catalunya Narcís Serra. A de Carreras el substituí un antic lligaire i col·laborador de Cambó, Salvador Millet, que fou alhora substituït per un antic president de la diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch.

El canvi d’aquesta estirp franquista per una de nova més vinculada al teixit de poder autonòmic es produí entre 1999 i 2003. Ricard Fornesa i Isidre Fainé accediren a la direcció de l’entitat, desplaçant de la presidència el 2003 a José Vilarasau. Aquest havia estat sempre molt distant de CiU, i no havia fet el viratge de molts empresaris i directius que des de mitjans dels 80 assentaren la seva aliança amb el pujolisme. De fet, es diu i es rumoreja intensament que aquesta fou una maniobra orquestrada per qui aleshores era conseller d’economia de Jordi Pujol, un tal Artur Mas. I que, això i segurament altres serveis, l’ajudaren a ser ungit successor del president.

Anuncis